Conferència pronunciada a la Federació de Cristians de Catalunya, al febrer de 2000.
La relació entre dret i moral és una vella qüestió acadèmica, però surt al carrer quan la situem en relació entre lo públic i lo privat. Avui voldria enllaçar aquestes quatre nocions, que em sembla estan massa separades en el sentir general de la nostra societat.
La relació entre dret i moral és una vella qüestió acadèmica, però surt al carrer quan la situem en relació entre lo públic i lo privat. Avui voldria enllaçar aquestes quatre nocions, que em sembla estan massa separades en el sentir general de la nostra societat.
Als
efecte del que vull tractar, jo considero que la relació entre dret i moral no
és de causa i efecte, sinó de mútua realimentació. És a dir, d'una banda...
1. El dret públic és l’expressió de la moral pública (en part, i en
democràcia)
En
una societat democràtica convergeixen: un poble s’acaba donant un cos jurídic
adient a la moral que professa: els nacionalistes ho estudiem a fons, això.
Així, a Catalunya un matrimoni es casa amb separació de bens salvant pacte en
contrari, i no en règim de ganancials com a l'Aragó: i això ens mostra que és
diferent la concepció de la societat (la moral) de tots dos pobles. A Europa
està prohibit portar armes de foc sense llicència, i als Estats Units és un
senyal de llibertat...
Dic
que el dret és l’expressió d’una part
de la moral pública, no de tota: cedir el pas a les persones grans no està
manat per la llei, però si per la moral pública de la nostra societat, que hi
veu una expressió de respecte. I dic en
una democràcia: en una societat totalitària no tenen relació (la comunista
abans del 1989)
(quan dic dret públic em refereixo a la llei
pública, vàlida per a tothom; en contraposició a la llei personal; no al que
els professionals del dret consideren “dret públic”. Per tant, considero dret
públic també el codi civil. També utilitzaré com a sinònims les paraules ètica
i moral.)
Per
altra banda...
2. El dret públic configura la moral (la pública i la privada).
Les
lleis tenen una eficàcia educadora: Plató ens explica que Sòcrates no va voler
fugir de la presó per no trair les lleis que l'havien format, i va estimar-se
més obeïr la decisió injusta de prendre la cicuta. Tomás Moro va dir al seu
gendre Roper: Potser tu trobaràs fàcil
navegar entre les onades del bé i del mal; però jo no puc, no sóc pràctic. Però
en el bosc espès de la llei, que bé que sé trobar el meu camí! I és que, en
la pràctica, tots pensem que està bé el que les lleis permeten, i que està
malament el que prohibeixen (sempre que algú las faci complir).
Fetes aquestes distincions, tenim una qüestió a
esbrinar:
En
una societat democràtica, és adequat configurar un dret públic al marge de la
moral privada? I sobre tot: és possible fer-ho?
La
resposta que donem a aquesta qüestió tindrà conseqüències a la hora de
respondre altres preguntes:
· Han de tenir rellevància
pública les conviccions morals personals dels ciutadans o dels seus
representants? (i jo em pregunto: És possible que no la tinguin?)
· Pot un ciutadà o un grup de
ciutadans imposar la seva moral al conjunt de la societat? (és possible no
fer-ho?)
· Quan entres al Parlament,
has de posar entre parèntesis les teves conviccions? Fins i tot, tens la
obligació moral, si vols governar per a tothom, d’oblidar-te de les teves
conviccions?
· Fora de la Constitució i el
respecte a la majoria, hi ha cap altre límit a tenir en compte al redactar una
llei?
· Una societat pluralista i
multicultural pot admetre que alguns ciutadans imposin la seva moral a tots?
Jo
confio que després del torn obert de paraules estarem en condicions de donar
resposta a aquestes preguntes. Però anem per parts, començant per la relació
entre dret i moral segons el sentit habitual dels termes:
1. Hi ha molta gent que pensa
que la moral s’aplica només a l’àmbit privat,
propi de la consciència individual; i que el dret, en canvi, s’aplica a l’àmbit
públic.
2. Hi ha qui dóna un pas més,
en aquesta direcció: la moral (que té continguts) ha de replegar-se a l’àmbit
privat, i el dret públic ha de construir-se des de la neutralitat moral, essent quelcom procedimental, processal, formal, basat en la Constitució i la seva
interpretació. Aquesta seria la única manera de no imposar a ningú les
conviccions d’altri.
3. El tercer pas és descobrir
que el principi procedimental típic de la democràcia és el de la majoria (ja sigui simple, absoluta o
qualificada). Per tant, en una democràcia es pot dir que res no és veritat o mentida, sinó la voluntat de la majoria.
La
conclusió, per tant, seria que en una
societat democràtica el dret públic ha de establir-se respectant normes
procedimentals (respecte a la voluntat de la majoria, lliure accés a la
informació, prohibició de censura prèvia, etc.), i sense fer referència a les conviccions morals privades dels
ciutadans, sinó solament a la Constitució i al conjunt de lleis positives que
la desenvolupen. Aquesta seria la única manera de respectar les opinions
d’aquells ciutadans que tenen altres conviccions morals.
Jo
diria que aquesta conclusió seria ben acceptada per molta gent, si féssim una
enquesta. I molts ens dirien: efectivament,
la Constitució és l’únic marc de referència que podem tenir en compte a l’hora
de jutjar la conveniència d’una llei. Què potser no tenim un sistema
polític en el qual la darrera paraula la té un òrgan anomenat Tribunal
Constitucional? I continuarien dient: sí,
és clar que les conviccions particulars de cadascú no han d’influir en el que
és de tots.
Ja
els avanço que considero aquesta conclusió com un intent del neo–despotisme
il·lustrat dominant per a sostreure al debat democràtic les qüestions més
importants que afecten a la societat, i generar ciutadans dòcils i dependents
(que és el que necessita un dèspota il·lustrat per a mantenir la seva posició).
I que les respostes que he remarcat em semblen l'efecte victoriós d'aquest
despotisme en el modelatge de l'opinió pública.
Als
efectes d’una crítica ordenada, crec que podem desglossar aquesta conclusió en
tres tesis, i anar per parts. Serien:
1. En una democràcia res no és veritat ni mentida, sinó la
voluntat de la majoria.
2.
Les opcions morals de contingut han de relegar-se a l’àmbit privat, lo públic
té una dimensió merament formal o procedimental.
3.
No es poden imposar conviccions als altres.
Cenyiré
la meva crítica a dos punts: les conseqüències pràctiques de l’acceptació de
les tesis i si l’escenari que propugnen és possible, si pot donar-se en la
realitat.
1. En una democràcia res no
és veritat ni mentida, sinó la voluntat de la majoria.
És
a dir: com que res no és veritat ni mentida, res no és bo ni dolent... doncs en
l’àmbit públic, neutralitat.
Fins
a cert punt, podem admetre aquesta neutralitat. Perquè el Dret no és una
realitat salvífica (tampoc ho és la moral, per cert): vull dir que el Dret no
té l’ambició de realitzar plenament el bé, només aspira a que convivim humanament,
a no posar obstacles, a deixar vies obertes per a que cadascú pugui
organitzar-se en llibertat per a cercar el bé.
Encara
aniré més lluny: jo defenso que la millor manera de conèixer la veritat i la
justícia en l’àmbit públic és mitjançant el debat democràtic obert, la cerca
del consens racional, l’estudi dels antecedents, de la realitat social prèvia,
de les conseqüències que una llei tindrà sobre la societat..., i finalment una
votació (a ser possible, sense disciplina de vot): llavors que guanyi la
majoria. Jo estic convençut que les possibilitats d’arribar a una solució justa
són més grans d’aquesta manera que de qualsevulla altra. Jo veig més provable
arribar a la justícia en una democràcia que en un govern unipersonal, fins i
tot amb un rei savi o filòsof (com volia Plató), o profeta o sacerdot (en una
teocràcia). Però també dic que la regla de la majoria no garanteix la justícia
de la solució.
En
realitat, la injustícia més gran es produeix quan es nega l’existència de la
veritat, o s’afirma al menys la impossibilitat d’arribar a conèixer-la. El relativisme és una malaltia espiritual
recurrent en la història, que sol aparèixer en èpoques de decadència. Per a les
nostres democràcies, actua com un càncer, o més aviat com un SIDA, ja que ataca
el sistema immunitari del cos social i el deixa sense defenses. No entraré en
la seva crítica, que tant pot ser molt ràpida com necessitar un llarg
tractament; només espero que vostès no estiguin contaminats per aquesta
malaltia; el sol fet que hagin vingut a aquesta conferència em fa ser optimista
al respecte...
Deia
que la regla de la majoria és necessària, però no suficient. Cal
complementar-la amb altres criteris per a legitimar una solució. Àustria ha fet
una elecció democràtica d’un nou govern, d’acord amb les regles de les
majories, i tots ens refiem del què pot passar, perquè recordem que Hitler va
guanyar democràticament les eleccions de 1931 i també va prometre respectar
tothom. Perquè tots sabem que hi han coses que no poden quedar a l’arbitri de la
majoria, encara que no estiguin prohibides por la Constitució (referèndum a
Almeria sobre la situació dels immigrants).
Perquè
la primera dificultat és definir el camp de joc: a on hem d’anar a buscar la
majoria de què parlem? Quina majoria ha de decidir sobre el cas Pinochet, la
xilena o la europea? (de fet, aquest tema l’estan portant persones aïllades i
grups de pressió, no està sotmès a la regla de la majoria). O quina majoria
hauria de decidir en un eventual referèndum sobre l’autodeterminació d’Euskadi o de Catalunya? I
és que per a decidir la majoria competent podem fer moltes coses... excepte una
votació!
Però
l’argument principal és que, en les nostres democràcies, el joc de les majories
se supedita sempre al respecte a les minories, als drets fonamentals i a la
dignitat humana. És per a la defensa de
les minories que existeix la democràcia: les majories no necessiten que
ningú les defensi, ja prou es defensen soles. I és per això que les nostres
constitucions tenen continguts ètics substancials, no només procedimentals: els
que s’agrupen sota el títol DRETS FONAMENTALS a la constitució espanyola, que
els dedica molt d’espai. L’article 10 parla de los derechos
inviolables de la persona (i no els defineix!) i l’article 53, 2 arriba a parlar del contenido esencial dels drets fonamentals, que
les lleis que els regulin hauran de respectar.
Això
són coses ben poc procedimentals, que ens porten a la crítica de la segona
tesis, que deia:
2. Les opcions
morals de contingut han de relegar-se a l’àmbit privat, lo públic té una
dimensió merament formal o procedimental.
La
pregunta que ens hem de fer és si això és possible: com es pot traçar la
frontera entre lo públic i lo privat? Com podem saber si un problema té
rellevància pública o es pot privatitzar, si no és mitjançant un judici moral?
Recordin vostès que aquesta escissió entre lo públic i lo privat, lo polític i
lo ètic, és una categoria pròpia del despotisme il·lustrat, que no hauríem
d’admetre tan fàcilment, perquè porta implícita la solució: té truc.
Hi
han molts altres drets fonamentals que són intangibles, que queden fora de
l’agenda política perquè no volem discutir-los. Seria una imprudència plantejar
un referèndum a Almeria per preguntar si
fem fora als immigrants (per posar un cas no previst a la Constitució). Però
encara que es pogués demostrar sociològicament que una gran majoria de la
població espanyola és racista, el nostre Dret positiu i totes les institucions
haurien d’intentar fomentar models socials i polítiques d’igualtat: no poden quedar
indiferents davant la xenofòbia.
Hi
han problemes que si que admeten una solució procedimental: la gestió del
trànsit n'és un exemple clàssic. També hi han mecanismes o models
procedimentals que donen resultats més equànimes que d’altres: que el que talla
el pastís agafi l’últim tros (perquè ja sabem el que passa si n’agafa el
primer...). Però molts altres problemes no es poden solucionar sense assumir
algun concepte del bé, encara que sigui inconscientment. Lo just pressuposa un
determinat concepte de lo bo, excepte justament en qüestions procedimentals,
però encara està per esbrinar quan podrem utilitzar aquest mètode.
En
realitat, quan algú defensa organitzar lo públic només formal i
procedimentalment està imposant els seus propis continguts ètics sense debat
previ, i vol sostreure al joc democràtic la discussió de la seva posició.
Precisament quan un problema és greu, quan genera debat públic i apassionament,
és quan els dèspotes il·lustrats diuen que s’ha d’evitar la confrontació, i que
cadascú ha de guardar-se les conviccions personals i no imposar-les als altres.
Aquí està la trampa, perquè això equival a dir: deixi’m que jo imposi les meves conviccions personals disfressades de
neutrals i vostè guardi’s la seva ànima en l’armari i no molesti, que la vida
pública ja té prou crispació.
Però encara no sabem què és públicament rellevant i què
podem privatitzar. I la paradoxa és que només des del judici moral puc traçar
aquesta frontera: com decideixo que la vida d’un no nascut de 3 mesos té rellevància
pública o és un problema només de la mare? (i per cert, per què no del pare?)
Com podem saber que aquest assumpte és privat o no? És un assumpte privat fins
als 3 mesos i passa a ser públic als 4?
Aquesta
qüestió de l’avortament ens ha ofert una anècdota sobre la tàctica del
despotisme il·lustrat de què abans els parlava. No sé si recordaran vostès que
després del rebuig de la darrera proposició no de llei que volia implantar el
sistema de terminis (avortament lliure fins als tres mesos), els que van perdre
la votació (recordin que va anar molt justa per dues vegades) van declarar que els havia fallat l’estratègia, perquè havien
anunciat la moció un mes abans de la votació al Congrés: que la propera vegada
plantejarien la qüestió només amb una setmana d’antelació, perquè si no es
generava un gran debat i polarització en la opinió pública.
Aquestes
declaracions són la confessió de l’actitud més antidemocràtica que es pot
imaginar (fora del recurs a la violència): van dir que faran tot el possible
per segrestar del debat democràtic una qüestió cabdal, en la que la opinió
pública està molt interessada. Cap invocació als consens, al discurs
racional... Jo em vaig sorprendre de què el partit polític d’aquestes persones
no els formés un expedient disciplinari, o que el fiscal no actués d’ofici
contra elles, o que cap dels seus adversaris polítics no denunciés públicament
la superxeria.
Per
tant, hem de concloure que els continguts i no les formes són la base de la
democràcia, al menys de la nostra, que no és com la grega. La nostra democràcia
moderna va néixer amb la fundació dels Estats Units, però no ho va fer en el
buit moral, sinó per defensar uns pressupostos i valors ben determinats que els
pares fundadors tenien molt clars: la igual dignitat de tots els homes, el dret
natural com a límit del poder, la llibertat innata de la persona, la llibertat
religiosa, etc. I aquestes conviccions no han aparegut a totes les èpoques ni
cultures: en un sistema rígid de castes, com a la Índia, o allà on es pensi que
els actes humans estan predeterminats pel destí, o en els sistemes teocràtics,
la democràcia no pot brollar fàcilment. Vull apuntar el fet de que la nostra
democràcia ha nascut en el si de una civilització hereva del cristianisme, i no
a les civilitzacions orientals o animistes o musulmanes; ara no vull aprofundir
aquesta qüestió, que exigiria un aprofundiment de base històrica, sinó enllaçar
aquest fet amb la crítica a la tercera tesis:
3.
No es poden imposar conviccions als altres.
Aquí
la pregunta que em faig és si això es possible. És possible viure en societat
sense imposar-se mútuament conviccions? Perquè no hi ha societat que pugui
sobreviure sense compartir un conjunt de valors bàsics, i no precisament un
mínim. Diu Isaiah Berlin: No hi ha món social
que no exclogui alguns estils de vida que penalitzen alguns valors de manera
especial. Els valors xoquen entre ells. El ventall de valors possibles és massa
ampli per a tenir cabuda en un mateix món social.
El
conjunt de conviccions que qualsevulla societat imposa coactivament al seus
membres és de fet bastant gran: és el codi
penal, que fins ara existeix a totes les democràcies. Si abans dèiem que el
codi civil era l'expressió del codi ètic d'una societat, ara podem veure que el
codi penal és l'expressió del nucli dur de la moral social. És precisament per
això que només penalitza les qüestions d’un cert tonatge moral. Si no fos així,
en nom de què es podria privar de llibertat a una persona?
Els
confesso que la utopia política més atractiva per a mi, la que té tota la meva
simpatia intel·lectual, és l'anarquista. Somio amb una societat sense líders i
sense lleis i sense codis penals, i de fet els cristians tenim la promesa de
una terra nova que tindrà aquestes característiques. Però mentre arriba el moment,
em sembla que no tenim més remei que defensar l'existència d'un codi penal que
imposi certes conviccions.
Un
exemple: a la nostra societat està prohibida la poligàmia, i això vol dir que
imposem la monogàmia. I per què ho fem? Perquè la monogàmia és una conquesta de
la nostra societat, que està lligada al fet de que la dona té els mateixos
drets que l'home i no és propietat seva. Preguntin pels drets de la dona a les
societats poligàmiques, repassin sis plau la situació de la dona fora
d'Occident (a l'Àfrica, a la Xina, a la Índia, a l'Orient Mitjà, a qualsevulla
civilització de base no cristiana) i treguin la conclusió.
Una
de les poques prevencions que jo tinc sobre la llei d'estrangeria que el nostre
grup parlamentari ha impulsat i tenim aprovada és que el redactat final obre la
porta a la llei personal de l'immigrant. I
això els he de dir que em sembla un error greu: el nostre sistema es
basa en la igualtat de tots davant la llei, i obrir la possibilitat de que hi
hagin ciutadans subjectes a una llei personal és precisament un privi-legi (una llei privada), i el 1789
a Europa vam fer una Revolució que entre d'altres coses va servir per a
l'abolició dels privilegis. Hi han societats que encara han de fer la seva
revolució, però que no ens obliguin a fer marxa enrera del progrés aconseguit a
la nostra.
A
Occident no es poden reintroduir els privilegis: per tant un musulmà que vulgui
viure a la nostra societat ha de renunciar a la poligàmia, igual que ha de
renunciar a l'ablació del clítoris de la seva filla, o a obligar-la a casar-se.
A casa nostra, la seva dona o la seva filla és tan lliure com ell, i això és
una convicció que l'imposarem, perquè està en joc alguna cosa més que el
respecte a la seva consciència personal o a la seva religió. Fins i tot la llei
de parelles de fet vigent a Catalunya prohibeix la seva aplicació a més de dues
persones! (cosa realment curiosa, si la pensen amb calma).
Dèiem
abans que la norma jurídica normalitza: la norma pública té molta influència en
la privada, té una funció educadora. Per això la diferència entre despenalitzar i legalitzar és purament tècnica, en la política i en la vida real
són equivalents. Quan es despenalitza una conducta, sempre s’observa un augment
de la freqüència, al minvar el rebuig social que induïa la prohibició. Per
això, els qui volen canviar el codi ètic d’un país fan tot el que poden per
canviar el codi penal.
Això
també pot fer-se en positiu, perquè tots els polítics volem millorar la nostra
societat, el que passa per intentar canviar-la: nosaltres a CDC hem donat un
exemple impulsant la nova llei d’estrangeria o la llei de normalització
lingüística. I és que tots ens passem la vida intentant convèncer als altres
(jo fa mitja hora que ho intento amb vostès). És impossible una societat que no
imposi conviccions; el debat està en quines, i de què manera.
Jo
no comparteixo la percepció dels que diuen que a la política actual hi ha una
falta de conviccions. El que veig és molta gent convençuda de moltes coses. Si
no estiguessin convençudes, aquestes persones no es dedicarien a la política:
es dedicarien al seus negocis o a viure bé. Hi ha molta generositat en els
nostres polítics, i moltes conviccions, però són incompatibles entre elles; i
el que caldrà serà discutir-les amb les cartes sobre la taula fins arribar a un
consens.
Perquè
hi ha gent que vol introduir les seves conviccions sense debat, desqualificant
les conviccions alienes al presentar les pròpies com les úniques neutrals. En
aquest cas, preguntin: què potser s'ha d’excloure de la formació del consens
social els ciutadans més convençuts? És que només poden intervenir aquells que
afirmen no estar segurs del que diuen? Per cert, els puc garantir que la
desqualificació més habitual que patiran vostès serà la d’aquelles conviccions
sospitoses de tenir una arrel de tipus religiós.
És
possible que alguns de vostès tinguin conviccions sobre com s’ha d’organitzar
la vida pública, i que aquestes tinguin alguna cosa a veure amb la religió que
professin. La legitimitat de la seva aportació em semblarà digna de ser
defensada especialment si la seva religió assumeix una ètica natural, per tant
amb continguts racionalment cognoscibles i argumentables. En aquest cas, vostès
no necessitaran acudir a l’argument d’autoritat, sinó que seran persones
constructives i de diàleg. Tenen garantit que hauran d’estudiar molt, a més de
tenir una infinita paciència. Si no, patiran la temptació del fonamentalisme, única sortida de les religions poc
raonables, i donaran la raó als dèspotes il·lustrats que volen condemnar-los a
l’ostracisme polític. En el fons, estarien jugant el mateix joc.
Perquè
per utilitzar les pròpies conviccions en una democràcia cal renunciar a
l’argument d’autoritat, cosa que no saben fer ni el fonamentalista ni el dèspota,
que invoquen o l’autoritat del profeta o la d’una saviesa reservada als
il·luminats, per imposar les seves conviccions defugint el debat i ofegant el
pluralisme.
Conclusions
Bé,
doncs voldria resumir aquestes reflexions en 3 conclusions:
1.
Moral i dret no s’identifiquen: no tot imperatiu moral és exigible
jurídicament. Però la solució dels problemes jurídics més greus implica sempre
una opció moral de contingut, no reduïble a esquemes formals o procedimentals.
2.
Tota convivència social imposa coactivament als seus membres certes conductes
que no convencen igualment a tothom.
3.
Les seves conviccions ètiques privades seran la millor base per a fer
aportacions a la construcció del consens social, però ho han de fer de manera
raonable i argumentada. Procurin que els seus adversaris no imposin arguments
d'autoritat sota la màscara del neutralisme. Llavors que guanyi el millor!
Pedro
Júdez
Conseller
Nacional de CDC
pedrojudez@gmail.com
Barcelona,
dilluns, 21 / febrer / 2000