El model convivencial basat en el matrimoni té una consistència social molt més gran que qualsevol altre model. Això comporta l’exigència d’una discriminació positiva per tal d’afavorir –amb tot respecte al principi d’autonomia de la voluntat- que els ciutadans adoptin aquest model amb preferència a qualsevol altre, i adaptin la seva conducta a la preconitzada pel model. Una altra raó de pes (encara que no definitiva) per justificar aquesta discriminació positiva és el factor demogràfic. El model de família basat en el matrimoni és més fecund que la majoria dels models que hem considerat. Només és superat pels models polígams, però sembla que encara hi ha acord en considerar que la dignitat de la dona requereix el matrimoni monògam. (Com és sabut, la poligàmia està prohibida en el nostre ordenament jurídic, o més exactament la poligàmia sincrònica: es poden tenir moltes dones, però no totes a la vegada, sinó una darrera l’altra.) Per això dic que el factor demogràfic no pot ser l’únic a considerar.
Propostes concretes
El legislador té molt fàcil fomentar el número de matrimonis sobre les unions de fet, simplement amb una adequada política fiscal i dels ajuts públics als béns de primera necessitat per a les unitats familiars basades en el model matrimonial.
Segons dades de l’IDESCAT per a 1995, la despesa en prestacions a la família és de l’1% del total, i al matrimoni un altre 1% (les pensions, la sanitat i l’atur concentren el 86% del total, les xifres són molt semblants a Catalunya i a la resta de l’Estat).
Tota proposta d’acció política ha d’anar acompanyada de l’estudi del cost de la seva aplicació, o corre el perill de convertir-se en una carta als Reis d’Orient, que com és sabut no és precisament un model de rigor pressupostari. Una premissa bàsica ha de ser, per tant, que aquestes mesures no incrementin la despesa de l’Estat del benestar, ni treguin recursos d’altres partides. Tots estaríem disposats a aprovar un sou per a les mares de família, però això no hi ha qui ho pagui, ara per ara, ni en aquest país ni en la resta de l’Estat. I no podem treure recursos de les pensions ni del sistema de salut, que més aviat tenen necessitats creixents.
Per tant, les polítiques i mesures concretes de suport a la família només es podran aplicar mitjançant discriminació positiva de les actuals ajudes existents: és a dir, afavorint els comportaments matrimonials sobre els no matrimonials. I tota discriminació positiva suposa que hi hauran altres conductes o col·lectius que no es veuran beneficiats, o que patiran discriminació negativa. O sia, les persones casades simplement tindrien avantatge legal sobre les solteres, divorciades o emparellades, de manera que no hi hauria cap increment de cost per al sistema. Ara ja només és qüestió de trobar camps d’aplicació al criteri. Parlaré de 5 camps: habitatge, natalitat, impost sobre la renda, accés a la funció pública i pensions de jubilació.
Habitatge
En primer lloc, els ajuts que es donen a l’habitatge per a joves haurien de donar preferència als joves casats sobre aquells que simplement volen conviure. Aquesta simple mesura faria que moltes parelles que fan plans per al futur veiessin l’opció del matrimoni amb més avantatges que la unió de fet. Així, les parelles joves casades haurien de tenir:
· Preferència en l’assignació d’habitatges de preu taxat o de protecció oficial.
· Subvenció de dos punts en els préstecs hipotecaris per a adquisició de primera residència (subvenció que desapareixeria en cas de divorci, evidentment, encara que sense efectes retroactius). Aquesta subvenció sortiria del retall que patirien les altes subvencions al crèdit hipotecari.
Natalitat
Un altre important àmbit d’actuació és el referent al reconeixement de la natalitat.
Aquí és important adonar-se que les subvencions no es poden donar als individus, sinó al consorci matrimonial.
El càlcul de la pensió de maternitat per fill menor de 3 anys és molt fàcil: és exactament el cost d’una plaça de guarderia (el cost per al sistema públic, no per a les famílies). Si l’Estat destina uns diners a places de guarderia, els matrimonis (i no només els pares, sempre parlem del consorci) haurien de poder escollir fer-se càrrec ells mateixos d’aquesta guarda dels fills petits, alliberant d’aquesta manera el sistema públic del compromís de la creació de places de guarderia. Aquesta seria la contrapartida pressupostària: el tancament de guarderies. Això també originaria una espectacular davallada de l’atur, per la gran quantitat de persones que preferirien treballar a casa seva i deixarien el lloc a un altre que no tingués fills a càrrec.
Entre els 3 i els 16 anys, a causa de l’escolaritat obligatòria, hauríem de trobar una altre contrapartida. S’admeten idees.
IRPF
Una de les injustícies de l’actual sistema impositiu és que la família on només un dels dos treballa fora de casa paga més impostos que aquella en que tots dos ho fan, en igualtat d’ingressos familiars. Ja es va donar un pas important amb la reforma de l’any 1991, en què la declaració conjunta no va discriminar a la separada; però encara falta una altra reforma, que seria la declaració de renda familiar i no només personal.
Evidentment, aquesta declaració de renda familiar hauria de reservar-se a les persones casades.
Funció pública
Una altra mesura concreta d’ajut a la família seria donar preferència a les persones casades a l’hora de guanyar una plaça de funcionari públic, dintre de la Generalitat.
Aquestes places són particularment adequades per a les persones amb responsabilitats familiars, a causa dels seus avantatges, estabilitat d’horaris, drets a l’excedència, etc.
Pensions
L’actual sistema de pensions de jubilació, en funció de la cotització realitzada a la SS durant la vida activa, està construït sobre una base inconsistent, ja que les cotitzacions no van a capitalitzar un fons d’inversió, sinó a pagar les pensions de la generació anterior.
Amb aquest sistema, la pensió de jubilació d’una persona s’hauria de calcular també sobre la base del número de fills que estan cotitzant a la SS, ja que ha suportat el cost de la seva formació fins donar-los entrada en el sistema. La pensió de jubilació d’una persona que no ha tingut fills hauria de ser menor que la pensió de la que n’ha tingut, ja que ambdues les pagaran aquests últims. Repeteixo, les persones que avui estan pagant cotitzacions no estan treballant de cara a la seva jubilació. Només els fills que es tenen poden considerar-se pensió de jubilació.
Tots aquests avantatges només necessiten donar preferència als casats sobre la resta (i els casats solen tenir més fills que les parelles de fet). A fi de veure que aquesta discriminació positiva de què parlem no és en el fons més que una mesura de justícia, cal fer el balanç econòmic del que costa un ciutadà. Faré un petit excursus amb vista a demostrar-ho.
Triar endavant una família no és fàcil, però sobretot, no és gratis. És una inversió molt rendible per a la societat, però exigeix un fort desemborsament inicial, que abans de la píndola anticonceptiva se suportava més o menys per tothom, i que ara només suporten els que tenen fills.
En un país desenvolupat com el nostre, l’anàlisi dels costos seria si fa no fa la següent: durant els primers 20 anys de vida, exigim una contínua inversió de temps i de diners que carrega especialment sobre els nostres pares; en tot aquest temps, només som consumidors, i no produïm res. Dels 20 als 65 anys, passem a ser productors, i durant aquests 45 anys invertim temps i diners en els nostres fills, ens mantenim nosaltres i mantenim als nostres pares. Als nostres fills els tocarà desprès mantenir-nos, com a màxim 15 anys més (ja que l’esperança de vida és de 80 anys en les dones).
Si afegim l’increment de productivitat degut a l’avanç tecnològic, el balanç final és que cada un de nosaltres produeix més del que gasta, i per això el món avança i cada vegada hi han més coses, encara que hi hagi més gent. Més ben dit, precisament perquè cada vegada n’hi ha més, de gent.
Per tant, s’ha d’admetre que tots hem estat prefinançats pels nostres pares, i tornem el crèdit quan invertim en els nostres fills. D’aquesta manera paguem el deute que teníem amb els nostres pares i la societat. Però aquesta obligació l’eludeixen aquelles persones que no tenen fills, que han cobrat la prefinanciació però que prefereixen gastar-la en ells mateixos en comptes d’invertir-la. Em refereixo especialment als que a Amèrica anomenen DYNKIES (Double income, no kids: doble sou sense fills).
Els DINKIES consumeixen en primer lloc tot el que els van donar els seus pares; després, els seus sous, ja que no han de fer cap despesa en benefici d’uns fills que no han tingut; i finalment voldran rebre una pensió de jubilació a càrrec d’uns nens que no han criat. En comptes d’emprar els diners en articles de primera necessitat (roba, aliments, educació, sanitat, etc.), els gasten en bens de consum suntuari (oci i turisme, segones residències, electrònica de consum, joguines diverses). Només tornen els diners quan paguen les pensions dels seus pares, però no els costa molt perquè són molts, tenen germans, són fills del baby-boom.
Per tant, mantenir l’actual sistema de pensions, que garanteix que els DYNKIES seran mantinguts sense fer cap inversió és una flagrant injustícia amb les famílies que tenen fills i carreguen amb tota la despesa. Qui no vulgui tenir fills és molt lliure, però no pot pretendre ser mantingut pels fills dels altres. (Aquí s’hauria de distingir entre els DYNKIES i les persones que han escollit un altre camí diferent del matrimoni precisament per a servir els altres, o els fills dels altres.
La tasca social d’aquest col·lectiu és immensa, encara que no està reconeguda en la pràctica; però es tracta d’un col·lectiu tan generós que ni tan sols reclama.
Conclusió
Això són exemples de propostes de suport a la família sense increment de la despesa pública, i els convido a pensar més possibilitats. L’adopció d’aquest criteri de discriminació positiva envers la família es justifica si una societat adopta el matrimoni com a eix del sistema de reproducció demogràfica, i per tant perd la por a recolzar-lo davant d’altres formes de convivència menys solidàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada