Democràcia: només regles de joc?

En un agradable sopar amb persones del món polític i en presència del cardenal Ricard Maria Carles, el Dr. Josep Rovira Belloso, sacerdot de la diòcesi de Barcelona i gran teòleg, va exposar el dia 11 de març de 2002 una sèrie d'idees sobre l'actuació pública dels catòlics. Entre altres reflexions, va defensar que la democràcia és simplement un sistema de regles de joc formal: no apropiat, doncs, per trobar la veritat, sinó necessitat d'altres regles que garanteixin l'encert, unes normes que va denominar metademocràtiques. Li vam fer algunes objeccions, però aquí va quedar la cosa. Un sopar no és tampoc un seminari... Però ara m'agradaria aprofundir en la qüestió, perquè la reserva expressada per Rovira Belloso aquell dia em sembla compartida per molts moralistes i filòsofs de perspectiva cristiana. Podem estar davant un fenomen d'assumpció de categories del contrari, fet que acostuma a donar-se de vegades en els combats, quan un dels contendents deixa que l'altre esculli el camp i després no s'explica com li toca encaixar derrotes de manera continuada.

La pretensió que en l'àmbit públic només poden establir-se regles procedimentals i no pas de contingut em sembla un bon exemple d'aquest fenomen. El neodespotisme il·lustrat actualment imperant ha plantejat que la neutralitat és el substrat necessari de la democràcia, l'únic que permetria el pluralisme. És una tesi laïcista, tot i que molts pensadors i polítics cristians l'han assumit dòcilment. Però si la democràcia és només un sistema de regles de joc, la conclusió lògica és que els continguts i els valors morals deuen quedar fora, relegats a l'àmbit de la consciència individual perquè, en no ser compartits per tots, no tenen carta de naturalesa pública. I el resultat és un sistema on els suposadament neutrals imposen les seves tesis, mentre els suposadament convençuts són relegats a la sagristia.

Em consta que hi ha teories polítiques que sí presenten la democràcia com un sistema de regles de joc. Però això no deixa de ser un mite professoral, i intentaré explicar que la realitat tangible en les nostres vides és una altra. Les nostres democràcies, les actualment vigents a Occident, no són com la democràcia grega, ni com la van somiar els teòrics del liberalisme, des de Hobbes fins a Rousseau. Les nostres democràcies tenen poc més de 200 anys, ja que són filles de la Revolució Americana i del sistema que aquesta va il·luminar. I els pares fundadors de l'Amèrica lliure no buscaven simplement un sistema de regles de joc net, ni van abandonar Europa només portats pel seu afany de novetats. Buscaven un àmbit de llibertat i, amb aquesta llibertat, moltes altres coses valuoses i amb contingut intrínsec: la igual dignitat de tots els homes, el dret natural com a límit al poder del governant, la llibertat innata de la persona, el dret a la propietat i al progrés personal, la llibertat religiosa molt especialment, etc.

En les nostres democràcies, les qüestions de procediment se supediten sempre a la defensa de les minories, als drets fonamentals de la persona i a la dignitat humana. No posem a votació si una persona té dret a casar-se, a comprar una propietat o a canviar de feina. Això queda fora de l'agenda política. No acceptaríem que una majoria del barri o el seu mateix pare decidís que no pot fer-ho (repeteixo, no va ser sempre així a Europa). Per això les nostres constitucions tenen continguts ètics substancials, no només procedimentals. En la Constitució Espanyola, els trobem agrupats sota l'expressiu títol Drets Fonamentals, que hi dedica molt espai. L'article 10 parla dels drets inviolables de la persona, i el 53 assumeix el contingut essencial dels drets fonamentals, sense definir-los, i també estableix que les lleis que els regulin haurien de respectar-los.

Aquests valors, que són els que avui anomenem democràtics, no eren patrimoni ni dels grecs ni dels teòrics del liberalisme. I no han aparegut en totes les èpoques o cultures. En un sistema rígid de castes, com ara a l'Índia, o allà on es pensi que els actes humans estan predeterminats per un Destí cec, o en els sistemes teocràtics, la democràcia no pot brollar fàcilment. Aquí cal constatar el fet que les nostres democràcies han nascut en el si d'una civilització fecundada pel cristianisme, i no pas en les fecundades per l'animisme o l'Islam.

La democràcia, des de la perspectiva cristiana, és la resposta adequada a un valor fonamental: el de la llibertat. I és conseqüència del progrés de desplegament de la llibertat cristiana en la història. Que el part s'hagi produït amb dolor, que hi hagi hagut avanços i reculades en l'assumpció d'aquest valor, no posa en dubte la maternitat de la criatura. Per això considero erroni el postulat moralista que sosté que la nostra democràcia necessita trobar fora d'ella mateixa el seu fonament, en uns valors metademocràtics que li escaurien dogmàticament. Més aviat cal dir que deixarà de ser democràcia quan perdi aquesta referència fundacional al valor, com va deixar de ser-ho en les democràcies populars d'inspiració marxista que van dominar mig món fins a la Revolució de 1989.

Com a conclusió, amb tots els respectes cap als teòlegs i singularment cap a Rovira Belloso, em sembla que una cosa és la democràcia i una altra, els seus mecanismes. Per això una política democràtica que no tingui en compte els drets fonamentals de la persona, que no es posi al seu servei, no és que li manqui reflexió ètica o referències a un sistema de valors extern, sinó que és una mala política i una incompetència. Qui la propugni és senzillament un incompetent, jutjat des de dintre i pels seus propis companys. Per més que pugui ser elegit democràticament, cosa que sí que és (per cert) un ús procedimental o tècnic del terme.

Publicat a e-cristians.net el juny de 2002.