El meu bon amic em va recriminar el meu individualisme radical, per reduir el cristianisme a una relació personal amb Déu i a uns bons coneixements professionals, i va concloure que estic totalment equivocat, encara que de bona fe. No li vaig dir res, però després vaig pensar que la seva reacció ocultava una nova i solapada forma de clericalisme. El cas és que ambdós som laics, així que no podem anar més enllà de passar-nos apunts i barallar-nos una mica, que és el que fan els bons companys de pupitre; així que m'agradaria plantejar la qüestió obertament, a veure si altres col•legues tenen millors notes o fins i tot apareix un mestre que resolgui la controvèrsia. Per a un catòlic poc practicant com jo, sempre necessitat de conversió seria fantàstic.
Intentaré teixir el cistell de la meva convicció amb diversos vímets, concretament cinc; i els demano paciència, ja que primer hauré de mostrar-los i després entreteixir-los, i ja saben que això últim es fa de forma paradoxal: El primer vímet és la meva reflexió sobre Romans 1, 20 i la declaració sobre la capacitat de la raó humana que fa el Concili Vaticà I (DS 1795). Allà s’hi declara que la raó humana és capaç per si sola d'arribar a tenir coneixement cert de moltes coses, fins i tot d'algunes necessàries per a la salvació; i que no és possible que esdevingui conflicte entre les conclusions de la fe i les de la raó. Per tant, sabem que la Gràcia ajuda, encara que no és absolutament necessària per conèixer les veritats d'ordre natural. El segon és que el primer Papa va declarar solemnement que, per assolir la salvació, no tenim un altre nom sota la capa del cel que el de Jesucrist (Fets, 4, 12). Això, encara que només ho sabem els cristians, s'aplica a tots els homes i dones, tinguin la fe que tinguin, per la qual cosa llur rotunditat resulta una mica incòmoda per a la nostra mentalitat i, per cert, paradoxal amb l'exposat al vímet 1.
El tercer és que, en política, no ens dediquem a tractar amb realitats salvífiques, el mateix que generalment passa en tots els ordres professionals, potser a excepció del de les ciències teològiques. Concretament, els polítics intentem organitzar la societat perquè aquesta visqui millor i sigui possible la convivència, però no tenim respostes per a les últimes preguntes; encara que, vist el molt que a alguns ens agrada parlar, penso que sí la tenim per a totes les penúltimes... Això sí, em corregeixo: els polítics que han assumit categories marxistes sí que intenten salvar la societat, perquè el marxisme era una religió salvífica i, encara que es tracta d'una espècie en trànsit d'extinció, encara manté alguns exemplars.
Un quart vímet és considerar la fe com a llum, i no com a foscor. La fe és foscor igual que ho és el sol, inaguantable per als nostres ulls. És una llum excessiva de vegades, però és sempre llum, i la majoria de les vegades molt bona llum. Il•lumina els mateixos objectes que ja estaven allà. A mi m'encanta conduir, i la nit té un encant afegit... Doncs tenir fe és com conduir de dia a ple sol, i no tenir-la és conduir de nit, encara que il•luminat pel magnífic parell de fars halògens que és la nostra raó. Per cert, el viatge en un i un altre cas no té color, però es pot arribar a un bon terme raonablement en ambdós casos. Però el que ve al cas és que la carretera és la mateixa per a tots, viatgin de dia o de nit.
I l'últim és el paper dels laics com actors principals de la Redempció; i no només actors, sinó productors i guionistes. Perquè alguns redueixen el seu paper a considerar-los executors d’allò que el clericat o l'aparell eclesiàstic els marqui; i no dic simples executors, prenguin-los fins i tot com els executius d'una empresa, que poden tenir moltíssimes iniciatives dins d'un mandat previ. Però, si he entès bé la constitució dogmàtica Lumen Gentium (31), la missió que tenim els laics és poc menys que revolucionària: perquè redimim el món des de dins, des del mateix nucli de l'activitat humana, sense esperar consignes ni mandats, i no solament organitzant sinó també il•luminant, mentre que la missió principal dels clergues és la de pasturar-nos. Sí que em sembla que Lumen Gentium és un text realment subversiu, una bomba posada a la base del clericalisme que ha dominat durant segles l'acció de l'Església al món.
Resumint: 1 capacitat de la raó, 2 necessitat de Crist, 3 limitació pròpia de la política, 4 fe com a llum i 5 paper dels laics. Comencem a teixir: els catòlics no veiem coses diferents a les que veuen els altres (1), però les veiem millor, ja que tenim més llum (4). Així que arribarem a les mateixes conclusions que qualsevol altra persona que prengui raonables mesurades per alliberar-se de les tres corrupcions que, diuen els clàssics, ens sotgen: malícia, ignorància i flaquesa. Això exigeix una certa combinació de bona voluntat, formació i virtut, remeis a l’abast de tots, tinguin o no fe.
Sí, sabem que només en Crist pot donar-se l'alliberament absolut de la corrupció (2) i que el nostre esforç com a cristians és deixar-lo obrar aquesta salvació, el que moltes vegades no aconseguim. Però també sabem, perquè les coneixem, que existeixen persones fora del cristianisme que han aconseguit aquesta combinació almenys en l'àmbit professional, persones a qui diré ''justes'' per abreujar.
Anant al camp que m'interessa, que és el de la política, no crec que trobem només un tema a l'agenda pública en el qual els catòlics tinguem una veu diferent a la de qualsevol persona justa (3). Mirin el més espinós que trobin: eutanàsia, experimentació amb embrions, avortament, divorci... De fet, l'Església ens diu que la seva posició en totes les qüestions morals no rau en la recepció d'una revelació sobrenatural, sinó en el reconeixement d'una llei natural intrínseca als homes, les dones i la societat que formem. Per cert, l'Església tampoc ens dóna solució als problemes, simplement ens adverteix quan veu que la solució que volem donar a un d'ells no és correcta. Diguem que té poder de vet, però no de proposició.
¡Oh! ¡No s'escandalitzin encara, si us plau! L'Església mai ens dirà com podem evitar l'expansió de la sida o els embarassos entre les adolescents, però sí que podrà dir-nos que algunes de les mesures que se'ns han ocorregut aplicar als instituts són indignes o errònies. Tampoc ens dirà com resoldre la gana al món, però ens previndrà contra els excessos del capitalisme i del socialisme. I és que només el clericalisme pretén que el Magisteri li solucioni la vida, que vagi per davant, que marqui camins, etc. Però el propi del Magisteri és anar per darrere, que és el que ha fet des d'aquest simpàtic bisbe que va ser Sant Ciprià. Som nosaltres qui hem d'anar per endavant (5), i ja ens diran si ens equivoquem. O és que Déu no compta amb la nostra iniciativa per realitzar la Redempció? Potser només uns pocs escollits (clergues i frares) han rebut deu talents amb el mandat de negociar-los?
Resumint: els catòlics no tenim un oracle que ens digui com hem d'actuar en la nostra vida professional, sigui quin sigui el seu àmbit. No sabem com actuar per tenir la fe; sí que podem arribar a saber com no actuar. Per a saber com actuar, hem d'acudir on acudeixen tots: a l'estudi, a la discussió de propostes, a consultar als més savis (també a d’altres catòlics!), a fer proves i experiments, a corregir el tret, a aprendre de l'experiència d'altres, etc. I quan passem a l'acció, tres quarts del mateix: per perseverar en el bé començat, per suportar la pressió contrària, per arribar a coronar la tasca..., nosaltres tenim l'ajuda imposant de la Gràcia: que ens dóna més facilitat, però no l'exclusiva.
Publicat a e-cristians el setembre 2002
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada