Arrels cristianes d'Europa (entrevista)

Entrevista publicada arran de la celebració a Barcelona de la I Convenció de Cristians per Europa, el desembre de 2002. Era quan s'estava debatent el redactat del projecte de Tractat Constitucional europeu.

1.‹ Per què és tan important que la Constitució europea faci referència a les seves arrels cristianes?
El projecte de tractat constitucional no s’està fent des del no res, sinó que fa moltes referències a la tradició i a la història europees. El que és sorprenent és que es vulgui ometre tota referència a les arrels cristianes d’Europa, en un descarat intent de canviar la Història, com si el cristianisme no hagués tingut res a veure en que Europa sigui el que és ara. Això és senzillament un intent de manipulació política.

2. Què significaria la seva omissió?

Des del punt de vista cristià la seva omissió no té gaire importància, perquè el cristianisme està molt acostumat a fer la seva tasca sense reconeixement explícit. Els cristians, com a cristians, no perden ni guanyen res. Són tots els ciutadans europeus, també els no cristians, els que perdrien una referència vital per a conèixer el seu origen, perdent així un punt d’orientació per a la seva acció. Ja deia en Prat de la Riba que, de tots els coneixements humans, els que influeixen d’una manera més directa i decisiva en la formació del criteri polític són els coneixements històrics. Per això els que no saben d’història acostumen a no tenir–ne, de criteri polític, o a tenir un criteri apriorístic que per qualificar–lo d’una manera o altra s’ha acabat per dir–ne filosòfic. Per això també els que tenen coneixements històrics equivocats orienten en una direcció errada el seu pensament polític. I d’aquí ve que els interessats a modificar la consciència d’un país s’esforcin a donar–li una història més o menys falsificada. La millor manera de fer dels europeus uns consumidors manejables és que no sàpiguen d’on venen.


3.‹ Quins valors porta implícit aquest reconeixement de les arrels cristianes?
La discussió sobre els valors en un ambient relativista estem veient que no porta enlloc, i menys si fan referència al passat. Jo prefereixo parlar dels bens que dels valors. El model europeu és bo, i molt superior pels seus resultats a d’altres models on la persona no té drets innats, o la dona no és igual a l’home, o la gent no pot superar el seu destí, o els pobles no tenen dret a l’autodeterminació, o el governant és a la vegada el gran sacerdot... I resulta que tot això és genèticament cristià, i només continuarà operatiu si manté el vincle amb la saba originària. És el cristianisme qui ens diu que tots som fills de Déu i per tant iguals en dignitat; que els febles han de ser atesos; que la Història no està escrita, sinó que és fruit de la llibertat humana.... Però el segle XX ha vist com els totalitarismes pagans oblidaven aquesta herència, i la substituïen pel culte a la raça, per la supervivència dels més forts, per l’imperi de la força sobre el Dret, etc.


4.‹ Molts encara avui s'atreveixen a dir que això de les arrels cristianes no és rellevant, què en pensa? Els més ignorants asseguren que si hem de fer referència a les diferents arrels que ha tingut Europa, no hi hauria espai a la constitució...
No són tantes, les arrels d’Europa. Tenim la cultura grega, l’organització romana, l’aportació jueva i islàmica, l’esperit del cristianisme, la Il·lustració, i les reaccions laicistes a la manca de fidelitat del cristianisme... Jo penso que el nou Tractat ha de fer justícia a totes, per no caure en la manipulació política.


5.‹ Per què hi ha tanta crítica davant d'una demanda que és ben lícita?
Jo no parlaria de licitud de la demanda, perquè el reconeixement de la pròpia identitat no pot ser petició de només un sector de la societat, encara que tingui tot el dret a mirar pels seus interessos particulars. Estem parlant de l’interès general europeu —que dirien els laicistes— o del bé comú —que diem els cristians. I m’alegra que comenci a haver-hi crítica, perquè fins ara hi havia senzillament silenci, segons la norma general de l’anticlericalisme d’arrel cristiana, que intenta fer callar tot el que tingui a veure ni de lluny amb el cristianisme. Potser és el preu a pagar per tant de clericalisme com hi ha hagut també a Europa en el passat, però la reacció anticlerical ja comença a fer-se pesada. I ells mateixos poden sortir perdent: només a una cultura amarada de cristianisme com l’europea pot donar-se l’acceptació social de l’anticlericalisme o de l’ateisme. A qualsevol altra civilització, on no hi ha separació entre el poder espiritual i el polític, aquests senyors haurien estat depurats com a enemics de l’Estat.

Els laicistes pensen que la demanda sobre el reconeixement de les arrels cristianes d’Europa és una mostra de clericalisme, com si els cristians volguéssim la instauració d’una teocràcia o sospiréssim per la restauració de la Cristiandat medieval. El problema és que ells estan ancorats en el segle XIX, potser igual que la minoria clerical que els dóna la raó. El que no volen admetre és que els cristians del XXI, els que ens hem format en el Vaticà II, propugnem la llibertat religiosa i no la confessionalitat de l’Estat; però llibertat per a que el fet religiós tingui també un espai en l’àmbit públic i en la construcció de la societat, i no només en la consciència individual.



6.‹ Faci una mica d'història... Quin paper ha tingut el cristianisme a Europa? I en la construcció europea actual?
Abans he parlat dels bens, però també cal reconèixer les marrades que hi hagut en el camí. És a Europa on podem estudiar millor com s’ha anat desplegant en la Història el concepte cristià de llibertat, i podem veure que aquest progrés no ha estat continu. El cristianisme és, políticament parlant, un àmbit de llibertat de pensament i d’acció. I moltes vegades no ha estat així en la pràctica de les persones i els grups cristians. Joan Pau II ha demanat perdó per aquest contratestimoni, que jo crec explica la reacció anticlerical o laicista. Però ara el problema és precisament que el cristianisme no està vivificant la consciència europea, i d’això tenim un exemple molt clar en el tracte legal que donem als estrangers. La vertadera Europa, la fidel a ella mateixa, no hauria tancat les seves fronteres amb pany i forrellat, com ho fa l’actual; no practicaria l’apartheid en versió capitalista que estem veient a les nostres ciutats; seria una societat més acollidora davant la necessitat dels immigrants. Però jo tinc la confiança que l’actual embadocament amb les pròpies joguines passarà, i que els europeus tornaran a obrir-se amb generositat i sacrifici a les necessitats dels altres, com van fer en el passat.



7.‹ És massa agosarat dir que la UE és també una concepció clarament cristiana? Schuman, De Gasperi i Adenauer pensaven en una Unió Europea marcada pels valors cristians? Quina va ser la seva intuïció original?
Bé, pel que sabem ells eren cristians coherents, vull dir que no es miraven el melic, ni tan sols l’espiritual. Tampoc no volien refer la Cristiandat medieval, sinó posar les condicions per a una pau duradora a Europa. Això és cristià, doncs pels seus fruits els coneixereu, i perquè va ser un plantejament magnànim, que va mirar més enllà del seu petit interès nacional, i va oblidar les ferides de la guerra. També perquè va ser una cosa concreta: posem en comú la producció del carbó i l’acer... El cristianisme té aquest gust per lo concret i material, no és mai una cosa espiritualista o utòpica. Però ells sempre van veure la unió econòmica i d’interessos materials com un mitjà necessari, no com un fi en ella mateixa. No crec que ells haguessin aprovat la nostra Política Agrària Comuna, que en el fons significa no deixar que els països pobres ens puguin vendre la única cosa en què son competitius.



8.‹ Quina valoració fa de la Convenció Cristians per Europa? Reeixirà en el seu intent de reflectir les arrels cristianes a la constitució europea? És forta la presència cristiana a la vida política europea?
Jo crec que la missió de la Convenció de Cristians per Europa és sobretot la d’unir als cristians que poden influir en aquesta construcció, i fer-los veure que no estan sols ni aïllats. És un àmbit de trobada i reflexió, de recursos per a l’acció. Després, cadascú farà el que estigui a la seva mà, sense ni tan sols haver d’estar d’acord amb els altres. Perquè, que el cristianisme sigui un àmbit de llibertat significa també que no és possible la uniformitat, i que la disciplina té poc éxit; això per a alguns de nosaltres, especialment refractaris a tota mena d’imposicions, resulta molt atractiu.

Jo diria que la presència cristiana a la vida política en general hi és, però de vegades com un llevat que ha perdut la seva vigoria per a transformar la massa. No necessitem ser molts per a influir, però potser sí necessitem ser més fidels.


9.‹ I a vostè, personalment, què el mou a treballar tant per aquesta causa?
Bé, jo sóc un polític de raça... i un catòlic per adopció. Com que totes dues coses m’han estat donades graciosament, intento no caure en l’esquizofrènia de separar-les. Però el treball efectiu per a la Convenció no l’he fet jo, sinó un conjunt de persones que hi han dedicat moltes hores.

Publicada a Catalunya Cristiana el gener de 2003