El model existent
La llei electoral actual s’aplica, amb petites variants, a les eleccions al Congrés dels Diputats, als Ajuntaments, al Parlament Europeu i al Parlament de Catalunya. A grans trets, el model descansa en els següents mecanismes: a) L’elector dóna el seu vot introduint en un sobre una sola llista d’un únic partit polític. b) Aquesta llista és tancada i bloquejada, el que significa que l’elector no pot introduir-hi cap variació ni esmena: ni variar l’ordre dels noms ni rebutjar o introduir-ne de nous. c) El número d’escons aconseguit per cada partit es dedueix del número de vots aplicant el mètode d’assignació conegut com a Llei d’Hont. d) Els diputats que aconsegueixen escó són escollits per ordre del lloc que ocupaven a la llista proposada pel partit.
Aquest sistema en el seu conjunt, i especialment el mecanisme d’assignació basat en la Llei d’Hont, ha demostrat ser molt adequat per a garantir que el partit més votat pugui governar, mantenint a la vegada una adequada representació per a les minories. Especialment ha evitat els inconvenients del sistema aplicat en temps de la II República, aconseguint que els canvis de color polític no siguin massa aclaparadors, i esmorteint els vaivens que aquell sistema afavorien. Per tant, des del punt de vista de l’equilibri de forces entre els diversos partits, és un sistema que funciona raonablement bé[1].
Però un sistema electoral democràtic no pot atendre només a garantir l’equilibri de forces i la victòria de la llista més votada; ha de fornir també un mecanisme per garantir que les persones que ocuparan els escons seran les més idònies. I és ací on el nostre sistema té la principal mancança.
Amb la llista tancada i bloquejada, només el partit polític decideix quines persones seran les que ocuparan l’escó, sense que l’elector pugui mostrar la seva preferència o desacord per un candidat. D’altra banda, és comú a tots els partits que el procés de confecció de la llista vingui molt determinat per la direcció, amb una pobre influència dels militants. De manera que l’elecció final dels candidats i el seu ordre és la resultant, novament, d’un equilibri de forces, però aquesta vegada entre els sectors del partit —o tendències o corrents internes no declarades— i la direcció. Altres vegades senzillament s’apliquen criteris d’amistat: bé sia la simpatia amb la direcció del partit o el formar part de l’equip del cap de llista. En qualsevol cas, el sistema té un regust més aviat aristocràtic que democràtic.
Es pot objectar que l’aprovació de la llista és competència dels organismes o consells competents de cada partit, però la nostra historia política no coneix cap exemple en què la llista proposada per la direcció no hagi estat ratificada. També de vegades es defensa, en partits que esperen bons resultats, que el cap de llista ha de poder formar el seu equip, oblidant que el diputat no és un càrrec de confiança del cap de llista, sinó un representant dels electors.
Tot això és possible perquè el nostre sistema electoral no va establir cap norma ni criteri democràtic per a la confecció de les llistes, de manera que cada partit s’organitza privadament, segons els seus estatuts. El resultat final és que s’aplica un mecanisme de designació i no d’elecció que, a més de resultar opac per al cos electoral i per a la pròpia militància, no garanteix la idoneïtat de la persona elegida; encara que diu alguna cosa sobre la fortalesa dels seus contactes o del seu sector.
La llista tancada i bloquejada, que fou necessària en el moment de la Transició per a facilitar l’estructuració i agrupament d’aquella primera gernació de febles partits, ha esdevingut una de les primeres causes estructurals de l’actual desencís de la nostra societat per la política. Si la primera democràcia va haver de lluitar per aconseguir que els electors poguessin decidir quin partit era més idoni per a governar, vint-i-cinc anys més tard caldria donar a l’elector la capacitat de decidir quines són les persones més idònies, dintre de cada partit. A continuació descriuré un mecanisme senzill i objectiu per aconseguir-lo, basat en els sistemes proposats pel nostre Ramon Llull.
La proposta de reforma
Durant molts segles, la única proposta electoral coneguda de Ramon Llull era la continguda en el capítol 24 de la seva novel·la Blaquerna: En qual manera Natana fo eleta a abadessa. El sistema, tal com allà es descriu, no respon a objeccions bàsiques i sembla innecessàriament complex, de manera que no va rebre atenció. Però el 1937 es va descobrir una còpia del De arte eleccionis, i el 1959 va aparèixer Artifitium electionis personarum, tot i que aquest darrer no va ser publicat fins l’any 2001[2]. Són precisament aquests dos manuscrits els que presenten de manera més consistent i entenedora el sistema electoral lul·lià que, a manca de nous descobriments de textos, ja conforma una proposta consistent.
A les darreries del segle XIIIé, el problema no era com escollir els governants del poder civil, perquè en aquest ordre no es plantejava normalment la necessitat de l’elecció: el senyor natural era senzillament acceptat per dret propi, en alguns casos invocant el dret diví, i generalment per legitimitat dinàstica[3]. El problema que enfrontà Ramon Llull era com escollir les persones més idònies per a càrrecs eclesiàstics.
És ben sabut que l’Església fou la primera institució d’Occident que introduí formes democràtiques d’elecció, i que per molts segles els bisbes, i els prelats i abats de monestirs, foren escollits democràticament. Aquesta elecció era directa, sempre que el petit número dels governats ho feia possible, com era el cas de l’abadessa d’un monestir; en canvi, era indirecta o a càrrec d’un capítol o senat, quan el cos electoral era massa nombrós. Aquesta és l’estructura que hem heretat a les nostres democràcies[4]: elecció directa per escollir els parlamentaris o regidors; i indirecta o representativa, a càrrec d’aquests primers, per escollir el President de la Generalitat, alcaldes, consellers de les Diputacions, etc.
Igual que a nosaltres, a Llull el preocupava fa 700 anys el trobar un sistema d’elecció que fes objectivament impossible el frau electoral o el suborn, i proposà un mecanisme formal per aconseguir-ho. El seu procediment passa per dissenyar una papereta electoral en la qual apareguin ordenats els candidats de manera que s’enfrontin tots amb tots per parelles, de tal manera que l’elector hagi d’escollir sempre entre només dos. Amb les seves paraules: La següent figura mostra l’art per la qual sempre es poden escollir les persones idònies per a la dignitat de prelat, de manera que en la mateixa elecció no es doni el frau i es pugui evitar la simonia[5].
La figura que Ramon Llull proposa és la que podem considerar com a papereta electoral, extreta de l’Art abreujada d’atrobar veritat, i que en el nostre cas hauria de tenir un disseny semblant a aquest:
Partit Democràtic (PD)
| b c | c d | d e | e f | f g | g h | h i | | b: Núria |
| b d | c e | d f | e g | f h | g i | | | c: Marc |
| b e | c f | d g | e h | f i | | | | d: Montse |
| b f | c g | d h | e i | | | | | e: Jordi |
| b g | c h | d i | | | | | | f: Meritxell |
| b h | c i | | | | | | | g: Joan |
| b i | | | | | | | | h: Maria |
| | | | | | | | | i: Pere |
A la banda dreta ve la llista dels candidats, com a la papereta actual. Però a la banda esquerra, s’han de posar tantes cel·les o cambres com sia necessari per a cobrir totes les possibilitats d’elecció per parelles. Si tenim 8 candidats els hem d’anomenar per les lletres b, c, d, e, f, g, h, i; tot i que també es poden utilitzar altres signes[6]. Davant d’aquesta papereta, l’elector ha de plantejar-se qui és millor d’entre b i c, i donar el seu vot a qui consideri més idoni, encerclant la lletra corresponent; tot seguit ha de plantejar-se a qui votaria entre b i d, i després entre c i d, i així fins omplir totes les cambres[7]. L’elector ha de fer, per tant, 28 eleccions per parelles.
L’escrutini podria arribar a ser molt complex, però Llull el fa molt senzill: per a cada cambra es compten els vots que ha tret cada candidat, i es proclama el guanyador d’aquella cambra. A aquest guanyador parcial se l’assigna un punt —i només un, amb independència dels vots que hagi tret—, en el seu marcador global, que s’ha de portar apart[8]. En cas d’empat en una cambra, es dona un punt a cada u[9]. Al final de l’escrutini se sumen els punts que ha recollit cada candidat a tot el conjunt d’eleccions per parelles, resultant escollit aquell que n’hagi tret més[10]. Un detall important és que se sumen els punts, però no els vots globals, que només han servit per a resoldre qui dels dos guanyava el punt.
Abans de votar, Llull diu que els electors han de considerar com es donen en cada candidat tres qualitats principals: la seva honradesa, la seva saviesa i la seva bonhomia[11]. La consideració d’aquestes tres aptituds és la que ha de guiar el judici de l’elector per escollir personam meliorem et magis ydoneam[12].
Sigui quin sigui el criteri, el judici sobre el candidat més idoni és difícil de fer si l’elector ha de considerar tots els candidats d’un cop, comparant-los tots amb tots a la vegada. És per això que aquest sistema de confrontació per parelles resulta més afinat que altres sistemes d’elecció personal en ús, com el de posar una creueta a un màxim de tres candidats d’una llista[13].
Les objeccions
Llull s’adonà que l’ordre de presentació dels candidats pot tenir influència en l’elecció, i que el candidat presentat en primer lloc (b) té més possibilitats que el següent (c), senzillament per anar al davant. Ell resol que l’ordre dels candidats sigui per dignitat o per antiguitat[14]. En el nostre cas, es podria deixar aquest primer ordre a la direcció del partit, que sempre serà millor criteri que l’alfabètic pel cognom, com és curiosament ara el cas del Senat.
Per evitar l’empat, Llull proposa que el número d’electors sigui senar. Segons art se cové que elejam, d'estes xx dones, nombre senar qui sia en v o en vij, cor aquest nombre es pus cuvinent a elecció que altre[15]. Quan això no és possible o no s’ha previst, si es produeix l’empat, Llull proposa de fer una segona volta només entre els empatats; i si això no és possible, senzillament es fa a la sort[16].
Llull no contempla la possibilitat de l’abstenció, però en el nostre cas el sistema mantindria la consistència fins i tot amb altes quotes d’abstenció: si un elector no encercla cap dels dos candidats d’una cambra, senzillament els dos tindran un vot menys. I si un elector no encercla cap nom a cap cambra, està donant el vot al partit però manifesta no tenir preferència per cap candidat. Això elimina l’objecció de que el sistema descrit resultaria massa complicat per la majoria de la gent, que no voldria dedicar tant de temps a omplir la seva papereta: qui no vulgui votar candidats, pot continuar votant només el partit com fins ara, introduint la papereta sense encerclar cap nom; però qui vulgui fer l’esforç, i dedicar un mínim de temps a considerar qui és el candidat més idoni, podrà fer-ho.
Nogensmenys, Llull apunta la conveniència de fer una selecció prèvia dels candidats, per tal que el seu número n no sigui massa gran. S’ha de tenir present que el total d’eleccions a fer segueix una proporció quadràtica, essent igual a n . (n-1)/2, segons la llei de les combinacions de n elements agafats de dos en dos. Per això, aquest sistema és aplicable només a circumscripcions electorals petites, on el nombre de candidats sigui reduït.
Això ens du a parlar de la nostra circumscripció electoral. Qualsevol sistema d’obertura de les llistes passa per fer circumscripcions més petites, ja que l’actual circumscripció provincial portaria a encarar l’elector a una llarga llista de desconeguts i a fer inviable el mètode[17]. En canvi, si la circumscripció fos la comarca —o el districte en el cas de grans capitals—, les places a cobrir serien poques, i pocs també, i més coneguts, els candidats proposats per cada partit. Tot el que sigui votar desconeguts alimenta el poder de l’aparell del partit sobre el candidat, i és precisament aquest poder el que el sistema proposat pretén reconduir.
Conclusió
Obrint les llistes amb el sistema lul·lià podem mantenir les parts del nostre sistema que han funcionat i funcionen bé: les que he anomenat a) i c) al començament d’aquest estudi. Llavors el nostre sistema quedaria així: a) L’elector dóna el seu vot introduint en un sobre una sola llista d’un únic partit. b) Aquesta llista és tancada però no bloquejada, perquè l’elector pot escollir el que considera millor candidat de cada parella. c) El número d’escons aconseguit per cada partit es dedueix del número de vots aplicant el mètode d’assignació conegut com a Llei d’Hont. d) Els diputats que aconsegueixen escó són els que han guanyat més confrontacions per parelles.
El procediment, tal com Llull el descriu, inclou que cada parella de candidats abandoni el local electoral abans de la seva elecció, i que els electors emetin el seu vot públicament. Llull sosté que aquesta combinació de vot, públic davant la resta del capítol i secret davant dels candidats, evita els perills que tenen el sistema de vot secret i el de compromissaris. Perquè així els electors estan en una situació que els protegeix del rancor per part de qui no han escollit, al temps que els avergonyeix davant els seus companys si escullen malament, cosa que no passa quan el vot és totalment secret[18].
Això no seria plantejable en el nostre cas, ja que sempre necessitarem la papereta, i a més nosaltres considerem que el secret del vot és un dret fonamental, però si que ens porta a la conclusió. El principal avantatge d’aquest mètode és que tots els candidats procuraran l’amistat dels electors, anar incrementant la pau i evitant les enemistats, per tal de resultar escollits en el dia de l’elecció, i que tots s’estimin entre ells i en les eleccions es donin mutu suport. I d’aquesta manera la comunitat progressarà pel creixement que tots faran en la caritat, la justícia, la prudència i les altres virtuts[19].
Pedro Júdez
pedrojudez@gmail.com
Barcelona, 20 març 2005
Bibliografia:
- Artifitium electionis personarum (Biblioteca Apostolica Vaticana, Cod. Vat. lat. 9332, f. 11r-12v).
- En qual manera Natana fo eleta a abadessa. Blaquerna, XXIV (Bayerische Staatsbibliothek, Cod. Hisp. 67, f. 32v-34r).
- De arte eleccionis (Sankt Nikolaus-Hospital/Cusanusstift, Cod. Cus. 83, f. 47v-48r).
- G. Hägele i F. Pukelsheim. Llull's Writings On Electoral Systems. Studia Luliana, 41 (2001) 3-38 (http://www.math.uni-augsburg.de/stochastik/pukelsheim/2001a.html).
[1] Els canvis a estudiar són si es modifica el llindar mínim que permet a un partit entrar en el repartiment d’escons, fixat ara en el 5% pels ajuntaments; o el pes relatiu de les circumscripcions electorals, que ara porta a una sobrerrepresentació d’alguns territoris en el Parlament. Aquests canvis no són objecte d’aquest estudi, excepte pel que fa a la grandària de la circumscripció, com explico més abaix.
[2] Aquestes tres fonts poden consultar-se a http://www.math.uni-augsburg.de/stochastik/pukelsheim/2001a.html
[3] Tot i que el senyor o rei sempre estava subjecte a la llei. La corrupció del sistema que coneixem amb el nom d’absolutisme és molt posterior.
[4] Podem recordar que a la democràcia grega no existia el concepte d’elecció indirecta, i que de fet es votava molt poc, ja que molts càrrecs eran rotatius o per sistema (cfr. Iain McLean and Haidee Lorrey. Voting in Medieval Universities. The Rules of the Game of Politics in the Middle Ages and the Renaissance. UCLA Center for Governance, March 2001)
[5] Haec quidem figura signat artem per quam semper poterunt eligi homines convenientes ad dignitatem prelaticam, et per quam quod in electione ipsa non fiat fraus, nec simonia poterit evitare (Artifitium electionis personarum, fol. 11r, 7-8).
[6] Et postmodum imponantur nomina videlicet quod vna personarum vocetur b alia c alia d et sic de singulis quousque quelibet persona habet litteram sibi appropriatam. Si autem figura composita fuerit ex aliis signis attribuantur ipsa signia personis ipsis secundum quod dixi de litteris (Ibidem, folio 11v, 22).
[7] Primo enim oportet quod exeant domum ille due persone quibus littere vel signia prime camere attribute fuerint, et postea querat omnibus aliis per sacramentum que ipsarum duarum melius conveniens et dignia fuerit secundum tria predicta ad dignitatem ipsam habendam et etc. (Ibidem, folio 12r, 4).
[8] Et omnes responderint et eligerint prout eis videbitur; fiat vnus punctus in littera attribuata illi persone que plures voces habuerit. Qui punctus fiat ipsi littere in qualibet figurarum existentium in locis diversis. (Ibídem, 12)
[9] Si vero una habuerit tot voces ut altera, fiat in qualibet littera ipsius camere punctus unus, et hoc in qualibet figurarum (Ibídem, 13).
[10] Facta autem investigatione camerarum, omnium debent numerari puncta cuiuslibet littere. Et si in aliqua litterarum sive signiorum ex quibus composita fuit figura ipsa reperiantur plura puncta quam in aliqua litterarum persona, illa pro qua illa littera seu signum posita fuerit eligatur ad dignitatem propter quam facta fuerit investigatio supradicta, quecumque dignitas sit. (Ibidem, fol. 12r, 9).
[11] In electione considerentur tria: quorum primum est honestas et sanctitas vite. Secundum est scientia et sapientia. Tertium est conveniens dispositio cordis (Ibídem, fol. 11v, 17).
[12] De Arte Eleccionis, folio 47v, 27. En altre text, les condicions són quatre: primerament, cové que los elegedors se covenguen al eleger de çert nombre e de çertes persones, segons quels será vijares, e que cascuna persona comparen ab l'altra, segons quatre condicions, ço es, a saber: qual ama e coneix mes Deu, ni qual ama e coneix mes virtuts, ni qual coneix e desama pus fortment vicis; quarta es qual ha pus cuvinent persona (Blaquerna, 24, folio 23v, 1).
[13] És el cas de l’actual sistema d’elecció al Senat.
[14] b autem primam personam significat que in ecclesia vacante prius fuit recepta, c significat secundam personam et sic deinceps usque ad k. ita quod prima persona vacantis ecclesie vocetur b, et secunda persona vocetur c, et sic de aliis suo modo (De Arte Eleccionis, folio 47v, 16.
[15] Ibídem, folio 33r, 15.
[16] Si autem contingat tot voces concordari in una sicut in altera miscentur, sortes super illas que in ista electione ultima equalem numerum vocum habebunt, et illa cui sors evenerit eligatur (Artifitium electionis personarum, fol. 12v, 6).
[17] Una llista de 50 candidats portaria a fer 50*49/2 = 1.225 signes a la papereta...
[18] Iste autem modus eleccionis utilis est valde et securus, quia remotus est a scrutinio secreto et speciali compromissione per que plures fieri possent fraudes quam in modo predicto. Qui sic palam eligunt dispositi sunt quod ab eorum sociis magnam habeant verecundiam si male eligant illi vero qui secrete eligunt non (De arte electionis, folio 48r, 7).
[19] Item per hunc modum eleccionis quelibet persona capituli forte proponeret esse bona et honesta, si in eleccionibus prelatorum modus iste esset vsitatus et procuraret amicos in ecclesia, et pacem acquireret et inimiciciam evitaret, ut in tempore eleccionis esset electus, et socii se invicem diligerent ut in eleccione unus staret pro alio. et sic exaltatum esset capitulum scilicet per exaltacionem quam fratres haberent per caritatem, iusticiam, prudenciam et per alias virtutes (De Arte Electionis, folio 48r, 16).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada